Arriaza A., Edició crítica, traducció i comentari de Pisandre Mitògraf.pdf

(1513 KB) Pobierz
Edició crítica, traducció i comentari de Pisandre Mitògraf
Ariadna Arriaza
Tutor: Jordi Pàmias Massana
Grau d’Estudis Clàssics
Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana
Facultat de Filosofia i Lletres
2016
Í
NDEX
Introducció
Pisandre Mitògraf
Metodologia i criteris d’edició
Fonts primàries
Edicions consultades
Testimonia
Fragmenta
Fragment 1
Fragment 2
Fragment 3
Fragment 4a
Fragment 4b
Fragment 5
Fragment 6
Fragment 7
Fragment 8
Fragment 9
Fragment 10
Fragment 11
Fragment 12a
Fragment 12b
Fragment 13
Fragment 14
Bibliografia
3
3
7
9
10
13
15
15
17
19
21
23
24
26
28
30
32
33
36
37
39
40
41
42
2
I
NTRODUCCIÓ
A l’hora de fer una edició crítica, on comença i acaba la feina d’un filòleg
resulta una tasca difícil de delimitar i definir. I és que quan es treballa amb textos
de llarga transmissió literària i, en el nostre cas, de transmissió indirecta, treure’n
l’aigua clara sense perdre’s en una mar d’intertextos i dubtes sembla una missió
quasi impossible. El fet que el nostre autor, Pisandre Mitògraf, sigui una conjectura
proposada a finals del segle XIX, no ens ha de sorprendre: la crítica textual, tot i no
arribar a ser una ciència exacta
1
, és una disciplina basada en uns principis científics.
Així doncs, la crítica textual ens fa treballar moltes vegades sobre pressupòsits i
“ficcions heurístiques”.
Aquest treball pretén ser una revisió i potencial millora del
corpus
d’un autor
de presència dins la literatura grega poc més que anecdòtica, però que, amb una
recerca més acurada i extensa, podria aportar noves visions dins l’estudi mitogràfic
i textual. És en tractar autors marginals com Pisandre que es fa palesa la necessitat
de posar ordre a tots els vestigis que a poc a poc hem anat acumulant des de la
nostra disciplina, per tal d’intentar resoldre la incertesa en la qual es troben molts
textos d’aquests autors. En un món que dia rere dia es qüestiona la utilitat i el valor
de producció de les coses i, per desgràcia, dels sabers, sembla més important que
mai reivindicar que encara hi ha feina a fer dins la filologia i, conseqüentment,
sempre n’hi haurà.
P
ISANDRE
M
ITÒGRAF
Jacoby considera que Pisandre es tracta d’una “Fragwürdige erscheinung”,
un “fenomen estrany” dins els historiadors-mitògrafs fragmentaris
2
. L’existència de
Pisandre sorgeix de la impossibilitat d’encaixar, en primera instància, les obres de
Pisandre de Camiros i de Pisandre de Laranda amb la temàtica que presentava
l’escoli 1760 de
Les Fenícies
d’Eurípides, en què es tracten diferents versions
d’episodis del Cicle tebà. A partir d’aquest fragment Welcker
3
va proposar que, en
1
2
3
cf.
B
ERNABÉ
(2010: 9)
cf.
J
ACOBY
(1923: 181)
cf.
M
ELIADÒ
(2015: 1079)
3
realitat, l’escoliasta no s’estava referint a cap dels dos Pisandres ja esmentats, sinó
que aquest Pisandre hauria de ser un mitògraf desconegut fins al moment, i del
qual no conservem el nom de cap obra.
Per arribar a aquesta hipòtesi, que més endavant va ratificar Keydell i va
acabar de fixar Jacoby
4
, cal entendre quines problemàtiques presentava atribuir
aquests fragments als Pisandres que han tingut més transcendència en la tradició
literària grega. Per una part tenim al poeta èpic Pisandre de Camiros, una ciutat de
l’illa de Rodes, que va viure a cavall el segle VII i VI aC.
5
Pisandre de Camiros va ser
reconegut a l’Antiguitat per l’Ἡράκλεια,
un poema en què s’explicaven els treballs
d’Hèracles. Tot i això, els treballs que apareixien a
l’Ἡράκλεια,
no eren els que
considerem actualment canònics. D’altra banda, hem d’avançar uns quants segles
per trobar a un altre Pisandre rellevant dins la literatura escrita en grec.
Concretament ens hem de situar al segle III dC. a Laranda. En aquesta ciutat d’Àsia
Menor, Pisandre, fill d’un altre gran poeta, Nèstor de Laranda, va escriure les
Ἡρωικα�½� θεογαμίαι,
un poema en què tracta qüestions mitològiques de matrimonis
entre déus i deesses, començant amb les nupcies de Zeus i Hera
6
. Sabent tot això
podem entendre que Welcker proposés la presència desapercebuda d’un altre
escriptor/poeta que tingués per nom Pisandre, atès que per temàtica Pisandre de
Camiros sembla poc probable que se cités com a autoritat en aspectes mitogràfics
del mite dels labdàcides; i Pisandre de Laranda podria haver tractat aquest mite
però l’escoli sembla més el resultat d’una síntesi escrita en prosa que no pas en
vers
7
.
En un primer moment es dubta entre si és un logògraf primerenc i que, per
aquest motiu, apareix usualment citat en constel·lacions de poetes arcaics, o si és un
mitògraf hel·lenístic. L’opció que sembla més plausible és que sigui un mitògraf
hel·lenístic que utilitza el nom del poeta èpic Pisandre com a pseudònim, ja que la
seva obra en prosa està estretament relacionada amb el poema del de Camiros
8
.
4
5
6
7
cf.
M
ELIADÒ
(2015: 1080)
cf.
F
ORNARO ET AL
. (2007: 682-683)
ibid.
Una possible senyal que ens indicaria que Pisandre és un autor que escrivia en prosa la podem
trobar al fragment 10, on apareix el verb
ἱστορεῖ.
Tot i que
ἱστορέω
és un verb que també s’utilitzava
referint-se a poetes, el seu ús va acabar a l’àmbit de l’escriptura en prosa, derivant en la paraula
“història”.
8
cf.
C
ECCARELLI
(2002)
4
D’aquesta manera, si Pisandre Mitògraf parafraseja
l’Ἡράκλεια,
els fragments 4a,
4b, 6 i 8, que podrien referir-se perfectament a Pisandre de Camiros perquè tracten
qüestions del mite d’Heràcles, queden justificats pel supòsit d’una obra de Pisandre
Mitògraf que no hem conservat, però que podria ser una ampliació del poema. Si
acceptem que Pisandre és un mitògraf hel·lenístic, pot resultar estrany veure’l citat
amb tot de poetes antics. Això pot ser degut al fet que, com a bon mitògraf, Pisandre
devia citar les seves fonts i, a partir de les cites en la seva obra, s’afegeix a aquests
grups d’autors canònics.
Sens dubte, un passatge clau per reforçar l’existència de Pisandre Mitògraf és
el que hem recollit en aquesta edició seguint la de Ceccarelli (2002): en el
testimonium
1, Macrobi parla de les diferents fonts i autors en què es va basar Virgili
per escriure l’Eneida i cita a Pisandre amb Teòcrit, Hesíode i Arat. Pisandre de
Camiros sembla un candidat poc probable a ser la font de Virgili pel llibre segon de
l’Eneida simplement per temàtica. En el cas que Pisandre de Camiros hagués escrit
sobre la caiguda de Troia hauríem conservat alguna referència anterior a l’època
romana o, en tot cas, resulta poc versemblant que passés desapercebuda per la resta
de poetes fins al segle I a.C. D’altra banda, Pisandre de Laranda és impossible que
influenciés Virgili per cronologia, ja que el poeta de Laranda es situa més de dos
segles després de Virgili
9
. Una possibilitat seria que Macrobi s’equivoqués pels
paral·lels entre Pisandre i Virgili, suposant que Pisandre de Laranda va ser la font
de Virgili i no el procés invers. Però fins i tot aquesta hipòtesi presenta buits i
mancances, perquè Pisandre de Laranda, sent un autor grec, si volia escriure sobre
la caiguda de Troia, tenia molts més recursos en la seva pròpia llengua que no pas
l’Eneida de Virgili, que estava en llatí, idioma que no dominava.
Així doncs, la figura de Pisandre Mitògraf podria resoldre aquest malentès.
Resulta evident que Macrobi no va llegir Pisandre directament (el seu nivell de grec
antic no era tan elevat com per poder llegir-lo amb fluidesa), sinó que es va basar en
els pamflets que denunciaven el plagi de Virgili en les seves obres als segles I i II
dC.
10
Macrobi va suposar que es tractava d’un dels poetes i no pas un mitògraf
perquè quasi ningú fa referències als mitògrafs i
scholars
11
. Si Pisandre apareix citat
9
10
11
cf.
C
AMERON
(2004: 275)
cf.
M
ELIADÒ
(2015: 1081)
“The books that everyone consults are never, or hardly ever, mentioned; no one quotes a
dictionary”, L
EMPRIÈRE
; P
OTTER
apud
C
AMERON
(2004: 257)
5

Plik z chomika:

Inne pliki z tego folderu:

Inne foldery tego chomika:

Zgłoś jeśli naruszono regulamin